Per què els projectes de cohousing costen de consolidar?
En els darrers anys han sorgit molts projectes, però pocs han arribat a consolidar-se.
Per què no es consoliden, si sembla una idea tan atractiva?
Perquè es requereixen dues característiques personals essencials dels integrants, que si no es tenen, no es podrà consolidar un projecte.
La primera és saber viure en comunitat, i l’altra és saber desprendre’s dels aferraments.
La relació humana gairebé sempre és la que trenca el projecte. Els egos.
Al llarg de la història, aquest model d’habitatge col·laboratiu es dóna en moments de precarietat econòmica perquè és quan la solidaritat entre veïns funciona més fàcilment. Les necessitats humanes, agrupen.
Aquesta afirmació pot semblar extrema, però la necessitat d’ajuda mútua és la que mou els grups que es consoliden. Es cert que hi ha comunitats col·laboratives que compleixen aquesta condició sense ser Cohousing.
Al nostre país, ser propietari és un valor que busca qui vol sentir-se segur. La història recent, parla de una generació de treballadors amb un cert benestar econòmic, que perseguien tenir el seu patrimoni habitacional, fins i tot segona residència, cotxe propi i poder tancar la porta de casa, sabent-se al “regne” particular, amb dret a no ser molestat, ser “propietaris”. Aquesta generació la componen els més grans d’avui.
La idea d’un habitatge en cessió d’ús comporta no tenir la propietat, és un canvi de paradigma que xoca amb la situació que actualment es respira a la societat, amb un gran sentit d’individualitat, i assimilar aquest canvi requereix el seu temps.
Però hi ha circumstàncies que ajuden a empènyer el canvi. Una és la pèrdua de poder adquisitiu, i més recentment la crisi sanitària viscuda amb la pandèmia del 2020. Un col·lectiu que s’ha despertat especialment són els més grans de 50 anys.
I és ara, quan sorgeix amb més ímpetu la idea de… I si anem a viurem junts?
Alguns grups sènior ja van fer aquest pensament al nostre país fa uns anys.
Tenim com exemple, Residencial Santa Clara a Màlaga, Trabensol a Torremocha del Jarama a la comunitat de Madrid, Convivir a Horcajo de Santiago a Cuenca. A Catalunya el més antic és La Muralleta a Santa Oliva, Tarragona.
Si és tan bo el Cohousing, per què no es consolida?
Perquè costa deixar allò privat, per anar a allò col·lectiu. I és un error pensar, que vivint en un Cohousing es perd la llibertat, com si tot hagués de ser col·lectiu.
No, no és així, viure col·laborativament és, combinar la privadesa, amb la comunitat.
El requisit d’aquest model és l’ajuda mútua, i el respecte a la privadesa està garantit perquè forma part de l’esperit del Cohousing.
Per això el que cal és obrir la ment i estar disposat a aprendre de les experiències dels que han consolidat els seus projectes, quines dificultats van trobar i com les van resoldre.
Formar-se en les disciplines necessàries, i sobretot, aprendre a conviure, dialogar, resoldre conflictes i col·laborar en comptes de competir, organitzant responsablement la vida en comú.
Això és possible escoltant les necessitats de tots els membres del grup, posant en pràctica tècniques de resolució de conflictes i emprant metodologies d’organització col·lectiva.
En definitiva, obrir la ment a noves experiències i no tancar mai la porta a les dificultats, sinó treballar per resoldre-les.
Altres cohousing:
